Nicolás Malebranche va ser deixeble de Descartes, per això la seva filosofia es pot considerar la continuació del pensament cartesià, tenint les seves pròpies interpretacions, i està influenciada per dos grans filòsofs: Plató (la concepció dualista del món: coses i idees) i Sant Agustí (la concepció de Déu totpoderós). El seu pensament, considerat ontològic i racional, el podem dividir en dues teories: l’origen i la naturalesa de les idees i l’ocasionalisme.
La primera teoria, l’origen i la naturalesa de les idees, tracta sobre el coneixement de les idees. Les idees no estan produïdes ni per l’ànima ni pel cos, ja que no existeix acció recíproca entre elles (com intenta explicar Descartes a través de la glàndula pineal) i no es pot obtenir coneixement veritable (objectiu) a través de les sensacions (subjectives), ni tampoc són innates perquè és impossible tenir idees innates de tot; podem conèixer les idees gràcies a la il·luminació de Déu. Per això, les idees se situen en un altre món (Plató), on també es troba Déu, i a conseqüència, si podem conèixer les idees (veritats objectives) a través de la raó, també podem conèixer a Déu.
L’ocasionalisme és la teoria que nega la causalitat. Malebranche afirma que les causes naturals són únicament causes ocasionals que estan sotmeses a la voluntat de Déu. A més, nega la connexió entre el cos i la ment perquè intervé un tercer ésser, infinit i necessari: tot i que puguem moure el braç quan volem, ho fem gràcies a Déu. Això fa que considerem la ment com a força passiva, que només rep idees (eternes, immutables i necessàries) a través de Déu (la naturalesa immutable).
Com a conseqüència de tota la seva filosofia, Malebranche afirma l’existència de Déu, entre d’altres arguments que trobem a les seves teories, perquè si podem pensar en ell, cal que existeixi.