1-. Idees principals
A través d’un cas pràctic, la realització d’unes preguntes a un home sobre l’objectiu de la seva activitat, Hume ens demostra que és impossible justificar amb la raó els fins últims de les accions humanes, ja que aquest fi últim està basat en algun sentiment.

2-. Títol: El sentiment com a justificació de les accions humanes

3-. Comentari
El text anterior pertany a David Hume, filòsof escocès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i la podem resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.
Aquest text pertany a La investigació sobre els principis de la moral, obra que tracta sobre la moral, que és la preocupació essencial de Hume. Aquest explica “que els fins últims de les accions humanes (...) es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals”, és a dir, que, com a filòsof empirista, creu que la raó no guia les accions humanes, sinó que aquestes són guiades pels sentiments. Per tant, el centre de les distincions morals són els sentiments. Això ho argumenta a través d’un exemple pràctic: un home fa exercici per conservar la salut ja que la malaltia és penosa. El fi últim, perquè la malaltia és penosa, conté un mot que fa referència a un sentiment: penosa. Com que la malaltia està relacionada amb la pena, i aquesta està considerada com a “dolenta”, l’home fa exercici amb l’objectiu final d’evitar-la. Però l’home també pot respondre que fa exercici per conservar la salut, per poder treballar i guanyar diners ja que aquests són instruments de plaer. En aquest cas, torna a passar el mateix: en el fi últim, que els diners són instruments de plaer, apareix un sentiment, el plaer. En aquest cas, el plaer està catalogat com a “bo”, per això l’home fa exercici amb l’objectiu final d’aconseguir aquest plaer.
Per tant, en les accions humanes intervenen els sentiments, excloent d’aquesta manera a la raó. A més, també intervé l’experiència sensible ja que a través d’aquesta o a través del contracte social, es pot catalogar els sentiments de “bons” o de “dolents”.

4-. Comparació
La moral de Hume, que la trobem explicada en aquest fragment, és contraria a la moral segons filòsofs antics com Plató i Aristòtil, que explicaven que el fonament de la moral era la raó humana. Tant per a Plató com per a Aristòtil, el fi últim de les accions humanes era la felicitat, és a dir, el bé suprem; per a Epicur, la felicitat també era l’objectiu últim de la acció humana. Tot i això, els tres filòsofs tenien maneres diferents d’arribar a aquest fi últim. En canvi, per a Hume, el fi últim sempre està relacionat amb un sentiment, ja sigui per evitar-ho o per aconseguir-ho.