Els conceptes fonamentals dels quals es preocupen els sofistes són :

- La naturalesa, que és independent a la voluntat dels homes ja que no la necessita per desenvolupar-se ni per sobreviure. Ella mateixa té el seu ritme i les seves lleis.

- La llei, totalment contraria a la natura, és aquella que depèn de la voluntat de l’home ja que es creada per ella, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia i l’equilibri entre tots els éssers humans que conviuen en un territori.

- La tècnica és l’art de produir coses per l’home per satisfer una necessitat. Són exemples d’aquestes coses una àmfora o un vaixell, els quals estan sotmesos a la voluntat dels seus inventors, que els poden modificar la seva utilitat. Però la tècnica no es basa només en les necessitats de l’home, sinó que també en la interpretació i la ideologia del creador o del constructor.

- La ciutat és, no només l’espai físic on conviuen un grup de persones, sinó que també l’espai abstracte on es creen relacions entre els individus d’un mateix territori. Per tant, l’individu ha d’estar molt lligat a la seva ciutat.

- El llenguatge, la raó i el pensament. El llenguatge és el més important perquè per descobrir la realitat s’ha de discutir i descriure a través del diàleg. Tot i això, el “logos” no es una realitat del tot veritable perquè no es pot aprehendre, com el llenguatge, sino que és quelcom abstracte però que te la seva complexitat en el nostra interior: un significat ampli de cada paraula. Per això diem que el llenguatge forma part dels homes i els sofistes s’encarreguen d’analitzar-ho. Ells descobreixen la possibilitat de veracitat o falsedat de les persones, ja que, tot i que s’ha de fer allò que es diu, pot ser que el llenguatge ho oculti.

- L’educació, basada en la ruptura entre el fer i el dir (la mentida), transmet de generació en generació els valors tradicionals, que havien d’estar sotmets a crítica a causa de la implantació de la democràcia. La manera d’educar és a través del llenguatge perquè es l’únic mitjà d’arribar al fons de l’individu.

- La veritat, abans de la democràcia, anava unida a l’autoritat. Després, amb els sofistes, la veritat forma part del llenguatge. La retòrica és el mitjà per expressar aquesta veritat. Finalment, la veritat s’haurà de demostrar, i aquesta demostració requereix una activitat intel·lectual humana.