És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d’una altra cosa.
Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

1-. Idees principals
En aquest fragment, Hume ens explica la teoria de la relació de causa i l'efecte, referent a les qüestions de fet. A través d'un exemple pràctic amb dues boles de billar, ens explica les tres circumstàncies que han d'envoltar la causa i l'efecte: la contigüitat en el temps i en l'espai, la prioritat de la causa davant l'efecte i la conjunció constant entre ambdues. Per tant, sempre que es compleixin aquestes condicions, la causa tindrà el seu efecte corresponent.

2-. Títol: Condicions de la relació causa-efecte

3-. Comentari
Aquest fragment pertany al Tractat de la naturalesa humana, obra més important del filosof escocès David Hume, que va néixer al 1711 i va morir al 1776. La seva filosofia racionalista està catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l'acció humana i és senzilla i clara.
En el text es tracta sobre el tema de les qüestions de fet, un dels dos objectes de la investigació humana que Hume distingeix. Aquestes qüestions de fet no han de ser necessàries i el coneixement que ens proporcionen depèn de l'experiència sensible, per això és un coneixement probable, ja que no podem estar segurs del tot. Entre aquestes qüestions de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l'efecte. Per què es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, hi han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.
La causa i l'efecte han d'estar connectades al temps i a l'espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l'efecte, l'efecte no seria possible. A més, la causa sempre ha de ser anterior que l'efecte, ja que té prioritat. I finalment, per a què es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació ha de succeir sempre.

4-. Comparació
El pensament de Hume el podem comparar amb la teoria de la relació causa i efecte d'altres filòsofs.
Plató, el filòsof grec del segle IV a.C., va relacionar les idees i les coses sensibles de la seva concepció dualista del món com a causes i efectes. Ell deia que les idees sempre eren les causes de les coses, i per tant, les coses els efectes de les idees, ja que les coses eren simples còpies imperfectes de les idees. Al contrari que Hume, Plató creia que aquesta relació causa-efecte sempre era la mateixa. Hume argumenta que existeix aquesta relació, però només en les condicions que exposa al text. Una altra diferència és que Hume fa aquest tipus de relació entre dos qüestions de fet, és a dir, entre dos coses que estan considerades del mateix tipus, i en canvi Plató parla de la relació de causa i efecte entre diferents substàncies, les idees i les coses.