Per a Descartes, el jo és l’única cosa de la qual no va poder dubtar, ja que el jo és l’encarregat de dubtar i sense el jo no es podria dubtar; en definitiva, sense el jo no és podria pensar. Per aquesta raó des d’una perspectiva idealista, el jo, que és el subjecte del coneixement, ha d’existir ja que les coses que coneix depenen d’ell i per tant, si no existís tampoc existiria el món que ha d’anar descobrint. Però des de una perspectiva realista en la qual les coses existeixen per si mateixes, es pot arribar a dubtar del jo ja que aquest és un objecte més que ha de conèixer les altres coses que formen el món i, per tant, si es pot dubtar de les coses també es pot dubtar del jo.
Des del meu punt de vista, el jo no és dubtable. Crec que cadascun de nosaltres som els únics protagonistes de les nostres vides i que som l’objecte del pensament (cogito). Per això, per dubtar és necessari el cogito i el cogito no pot ésser sense el jo.