Fragment del Fedó 66b-67b

1-. Idees principals
Aquest fragment del Fedó mostra la idea de les dues realitats que formen la persona: el cos, la realitat sensible i imperfecte, i l’ànima, la realitat insensible i perfecte. En vida, la persona està sotmesa al cos i es deixa portar per aquest, per les passions i els plaers, deixant de banda el desig de cercar el coneixement que només es possible amb la separació del cos i de l’ànima. Tot i això, el que ha de fer la persona per arribar al coneixement en vida es no guiar-se pel cos separant-se el màxim possible, fins a la mort, que es fa efectiva aquesta separació.

2-. Títol: L’ influència del cos en el coneixement de l’ànima

3-. Comentari
El fragment de text pertany al diàleg platònic de maduresa anomenat el Fedó, on aquest explica les últimes hores de Sòcrates a Equècrates. En aquestes últimes hores del filòsof, té un intens diàleg amb alguns dels seus deixebles, com Símmies i Cebes, als quals els hi fa repliques dels seus arguments. Entre els temes que tracta de la teoria platònica de les idees, trobem la dualitat de la persona, reflexada en aquest fragment.

La persona està formada per cos i ànima, que corresponen a les dues realitats en que Plató divideix les coses.
La realitat sensible és aquella formada per les coses materials, imperfectes, impures, mutables i incomprensibles. A la realitat sensible trobem el cos, que com es imperfecte, neix i mor, es deixa emportar per les passions i els plaers sensibles que ens duen a una mala vida després de la mort i l’impedeixen arribar allò que és pur. Plató justifica amb els desitjos del cos les guerres, les dissensions i les baralles. També diu que el cos “ens omple d’amors i de desitjos, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses”. El filòsof assegura que si la persona s’interessa més pel cos, quan aquest desaparegui, l’ànima haurà de tornar a un altre cos i no podrà arribar a conèixer ja que, com el cos el imperfecte, no pot arribar a conèixer les coses perfectes, o sigui, les idees.

En canvi, si la persona es centra en l’ànima, intentant separant-se al màxim del cos en vida cercant el coneixement de les idees, que és impossible amb el cos a causa de la seva imperfecció, quan aquest mori, l’ànima, com que es immortal, podrà per si sola arribar al món de les idees, a les coses pures com ella. L’ànima és la part de la persona que és perfecte, immutable i pura, i que forma part de la realitat intel·ligible; representa la possibilitat de la persona a arribar al món de les idees un cop aquesta es separi del cos. Mentre el cos visqui, li és impossible tornar-se pura filosofant ja que el cos no la deixa. Tot i això, una persona es pot apropar al coneixement en vida si es deslliure al màxim possible del cos, deixant de banda les passions i els desitjos al quals estan sotmesos.