1-.Idees principals
Descartes en el text defensa la raó per damunt de la imaginació i l’experiència sensible. Gràcies a això, afirma que l’ús de la imaginació és l’error que es comet alhora de conèixer Déu, i que ho fa difícil, ja que aquesta, igual que els sentits, no es fiable i depèn totalment de l’enteniment. A més, un altre fet que dificulta el coneixement tant de Déu com de l’ànima és el fet que aquestes dues coses no han estat percebudes pels sentits abans que per l’enteniment, a diferència de totes les altres coses.

2-. Inintel•ligible: quelcom que no s’entén, o que no es pot justificar la seva existència.
Imaginació: facultat dels éssers humans en pensar coses que no es poden comprovar ni amb la raó ni amb la percepció dels sentits, apropiat per a les coses materials.

3-. Per què diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

René Descartes, el filòsof francès del segle XVII, va dedicar la seva obra a convertir la filosofia en quelcom evident, a través del dubte metòdic. Gràcies a això, dubta de totes les coses (els sentits, les matemàtiques, la vigília, les coses corpòries, Déu...) fins a arribar a la evidència, i les accepta com a vertaderes. També cal destacar que Descartes és racionalista, cosa que es fa evident amb el fragment anterior, en el que defensa la raó per sobre de la imaginació i els sentits.
Descartes afirma que Déu no es pot conèixer amb la imaginació ni amb els sentits, com fa molta gent, cosa que dificulta aquesta tasca. També diu que fins i tot els filòsofs admeten que “en l’enteniment no hi ha res que no hagi estat anteriorment en els sentits”, és a dir, que defensen els sentits per sobre de la raó, i per això són contraris a ell, que és racionalista i concep els sentits i la imaginació dependents de l’enteniment.

Descartes diu que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment ja que és racionalista. Per a ell, els sentits no són fiables i ho demostra amb el fet que els sentits són de la primera cosa que dubta en la seva teoria del dubte metòdic per a arribar a l’evidència. Argumenta que, com hem pogut comprovar que els sentits ens han enganyat algun cop, no ens podem fiar de ells perquè ho poden tornar a fer; o sigui, que el coneixement sensible, segons ells, sempre és de coses dubtoses. Per aquesta raó, els sentits han de dependre de l’enteniment o la raó per fer que aquests coneixements sensibles siguin de coses certes.


4-. Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”) que pugui trobar-se en la història del pensament.

Per Descartes, l’ànima és una la substància pensant independent i lliure del mecanicisme que forma l’ésser humà juntament amb la substància extensa que és el cos. Com que l’ànima és independent, la mart del cos no deriva en la mort de l’ànima, per tant, l’ànima és immortal.

Aquesta concepció de l’ànima és molt semblant a la concepció que tenia Plató, el filosof antic del segle IV a.C. que fa dedicar la seva filosofia a la teoria de les idees. Per a Plató, l’ànima també era una de les dues substàncies, juntament amb el cos, que formava l’ésser humà. La concepció dualista platònica del món deriva en aquesta concepció dualista de l’ésser, format per cos (imperfecte, finit i canviant, que forma part del món sensible) i ànima (perfecte, infinit i immòbil, que forma part del món intel•ligible o de les idees). L’ànima era la única manera d’arribar al món intel•ligible, o sigui, al coneixement de les idees vertaderes. A més, Plató també defensa la immortalitat de l’ànima com Descartes, ja que aquesta no acaba quan mor el cos.

Un altre filòsof antic que fa tenir una concepció de l’ànima semblant a la de Descartes és el deixeble de Plató: Aristòtil. Aquest explicava que els éssers estan formats per matèria i forma, és a dir, per cos i ànima, però a diferència de Plató, aquestes dues substàncies romanen en la mateixa realitat, ja que no creu en el dualisme del món.

I finalment, Sant Agustí també tenia el seu propi concepte de l’ànima. La filosofia agustiniana és molt semblant a la de Plató, amb la diferència que per Sant Agustí el cristianisme era l’única font de la veritat. Per això, per a Sant Agustí, l’ànima és el mitjà de la unió de l’ésser humà amb Déu.


5-. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta.

Des del seu punt de vista, és molt raonable que sigui més fàcil conèixer l’ànima que el cos ja que no es fia dels sentits. Com que és racionalista, per a ell els sentits només ens ensenyen coses dubtoses i per tant, el coneixement del cos és dubtós perquè es fa amb els sentits. Per això, és més fàcil conèixer l’ànima a través de la raó que el cos a través dels sentits.
Per una banda, jo no estic d’acord amb aquesta afirmació. Des del meu punt de vista, no racionalista, penso que és més fàcil conèixer el cos a través dels sentits ja que mai he arribar a conèixer l’ànima. Potser cometo l’error del qual parla Descartes al text de fiar-me dels sentits i deixar de banda l’enteniment, però per mi les coses sensibles són més demostrables que les coses que no podem arribar a concebre pels sentits, com és l’ànima.