1-. Idees principals
Aquests cinc fragments de Parmènides tracten sobre les dues vies de recerca : la de la veritat, que és allò que podem conèixer negant els sentits, i la de l’opinió, que són les aparences que ens mostren els sentits. També parla de la relació entre l’ésser i el pensar, que per ell és el mateix, i de que la realitat s’ha de poder pensar, perquè sinó no existiria.

2-. Posa títol
Les vies de recerca

3-. Comentari
En els cinc textos anteriors de Parmènides, un filòsof presocràtic, podem observar les seves teories.
Primerament parla de les dues vies de recerca: la via de la veritat que és aquella que tracta de tot el que podem conèixer de l’esser negant validesa als sentits, ja que aquests ens enganyen, i la via de l’opinió, la que dirigeixen els sentits i per això només consta d’aparences. Diu que la via de la veritat, que és i no pot no ser, és la més fiable i amb la que trobarem la veritat, ja que no segueix als sentits. En canvi, la via de l’opinió, “que no és i que és necessariament no-ésser” com diu en el text, diu que no és fiable perque el que no és no es pot conèixer perquè no és pot pensar. Segons ell, el que no es pot pensar no existeix, com mostra en el segon fragment, on relaciona la idea de ésser amb la idea de pensar, que per a ell és el mateix. En el tercer fragment segueix amb aquesta idea, amb la frase “mira amb fermesa les coses que (...) es troben (...) presents a la teva ment”, o sigui, les coses que pots pensar.
Amb el quart fragment ens deixa entendre la seva teoria de monisme ontològic, que consisteix a creure que hi ha un sol ésser que mai canvia, o com diu el text, l’ésser, al final de la seva vida, es troba en el mateix punt d’on havia començat.
I finalment, en el últim fragment ens torna a parlar de les dues vies de recerca. Els homes segueixen la via de l’opinió, la dels sentits, que és aquella que els dóna falsa informació de la realitat i que, per tant, no els mostra la veritat. Per això diu que són “arrossegats, sords i cecs alhora” i que si es deixen guiar pels sentits vol dir que no els interessa conèixer el camí de la veritat.

Les dues vies de recerca del coneixement de Parmènides les podem considerar les precursores del pensament platònic del món intel·ligible i el món sensible, perquè ambdós coincideixen en que un és el camí del pensament i de la intel·ligència i l’altre és el dels sentits.
La teoria del monisme ontològic és totalment contraria a la teoria del monisme dinàmic de Heràclit d’Efes, filòsof també presocràtic del segle VI i V a.C.. Aquesta segona teoria defensa que la realitat està en canvi perpetu dirigit pel logos (que és la raó universal dels canvis), o sigui, que inclou als éssers, mentre que la teoria de Parmènides defensa que l’ésser mai canvia.