(pàg.195)

Idees principals:
L’home té una funció específica que es basa en l’activitat de l’ànima segons la raó, i l’home bo fa el mateix però bé i meravellosament, depenent de les virtuts que posseeixi. Per tant, quant més virtuts tingui una persona, tindrà una vida més completa ja que realitzarà bé activitats més diverses. La felicitat requereix temps.

Títol: La felicitat depèn de la virtut

Comentari:
El text d’ Aristòtil defensa la idea de que la funció de l’home és una certa vida, una activitat de l’ànima segons la raó que ja està preestablerta. Diu que l’home està creat per realitzar aquesta activitat basada en la raó, comparant-lo amb un citarista, del qual es propi tocar la cítara. L’home bo, segons ell, també realitza l’activitat racional però bé i meravellosament, segons les virtuts adequades per realitzar-la. Per tant, el bé humà és una activitat de l’ànima conforme a la virtut, i quantes més virtuts posseeixi una persona, millors i més perfectes, tindrà una vida més completa, aconseguirà la felicitat, l’exercici de l’activitat teòrica que té el fi en si mateixa.
En aquest text Aristòtil defensa la vida teorètica i la saviesa pràctica, una teoria de la felicitat que creu que és impossible mantenir sempre una vida contemplativa, realitzar sempre l’activitat teòrica per mantenir a felicitat que ha de ser un bé perfecte i autosuficient que té el fi en si mateix, i per això es necessiten altres formes de vida que proporcionin la felicitat. Per arribar a la felicitat a través d’altres formes de vida es necessiten dos virtuts, a les quals es refereix el text, que són les dianoètiques (de la intel·ligència) i les ètiques (del caràcter). Aquestes són les virtuts de les quals depèn l’activitat de l’ànima.
Aquesta teoria de la felicitat com a autorealització pertany al eudemonisme, que és assolir les metes pròpies d’un ésser humà per aconseguir la felicitat. Segons això, la felicitat és un bé perfecte i suficient per si mateix que s’aconsegueix amb l’activitat contínua pròpia de l’ésser humà. Eudemonisme, juntament amb hedonisme, són teories teleològiques ja que persegueixen una finalitat. Hedonisme, defensat per Epicur, es diferència de l’eudemonisme en que creu que ser feliç és experimentar plaer i evitar el dolor. La felicitat com a autosuficiència, que defensa que ser feliç es valer-se per si mateix sense dependre de ningú, té com a diferència amb les altres dues que la felicitat no té una finalitat exacta i per tant no és una teoria teleològica.
En resum, el text d’ Aristòtil defensa l’eudemonisme, que creu que per ser feliç ha d’assolir les metes pròpies de l’esser humà que és l’activitat intel·lectual, l’activitat de l’ànima basada en la raó que depèn de les virtuts de l’individu.